He vist un vídeo d'una classe d'una escola francesa. Els alumnes eren majoritàriament negres. El periodista preguntava quants eren francesos i tothom aixecava la mà. Tot seguit preguntava quants se sentien francesos i, dels negres, només una noia aixecava la mà. Quan els preguntaven el perquè, no sabien explicar-ho del tot; deien que no se sentien com els francesos blancs, que ells se sentien negres.
Després d'un temps de venir a Barcelona per estudiar a la universitat vaig entendre les implicacions de viure a un poble. A una ciutat ningú et coneix. No coneixes la gent del carrer, no coneixes qui t'até al forn o qui et ven la samarreta al Mango. Fins i tot ni coneixes a molts veïns. Això et dona el que molts joves de poble desitgen: llibertat. Et desprens dels ulls que et persegueixen per tot el poble.
Però quan fa un temps que vius a la ciutat, t'adones no només que la llibertat pot arribar a ser entristidora, sinó que, a més, el control descentralitzat i el sentiment de pertinença, propi del poble, són pilars necessaris per a tota comunitat. Al poble no hi ha tantes infidelitats perquè si poses les banyes a la teva novia saps que l'endemà la noia del forn ho sabrà. A la ciutat, en canvi, pots anar-te'n al llit amb dues noies diferents en una mateixa nit i ningú ho sabrà.
Amb tot això, potser el problema principal de la immigració és aquest. Que un negre que ve a Espanya, amb una cultura molt diferent i en condicions econòmiques dolentes, difícilment se sentirà part de la comunitat. S'adonarà que ni físicament s'assembla. I, si no se sent part de la comunitat, estarà molt més predisposat a delinquir. Tanmateix, no té pràcticament cap repercussió per ell. L'estatua que romprà li és desconeguda, l'esglèsia que pintarà li és aliena, el blanc a qui robarà li és estrany. I, molt important, si l'endemà va a comprar el pa, la noia del forn no sabrà que ha robat un mòbil a un estranger, com tampoc sabrà que el noi blanc del costat ha posat les banyes a la seva novia.